Dissabte va marxar un amic meu. Se l’ha endut una malaltia, implacable, que li ha anat robant tot, menys la dignitat i la il•lusió per intentar gaudir, un dia més, de la seva filla de dos anys i mig.
Han estat tres anys durs, durs per ell, durs per la seva família i durs per tots aquells que anàvem sabent d’ell.
La seva memòria m’ha fet aflorar el record d’uns anys on no teníem cap altra preocupació ni cap altra responsabilitat que la de passar-nos-ho bé, amb Canyamars i el seu entorn com escenari. Va ser una època molt bonica, on vam compartir moltes coses.
Avui he anat a acomiadar-me d’ell. M’he retrobat amb uns companys, amb uns amics. Avui, però, hem compartit un dolor, generat per una incomprensió, per una injustícia, per un buit, per una pila de preguntes sense resposta. Enfadats, enfadats amb la vida, que ens ho dóna tot, però que a vegades ens recorda que no som eterns.
I ara, el record. Una vegada em van dir que una persona no mor fins que no moren aquells qui el recorden. N’estic convençut que en Jordi estarà viu entre nosaltres durant molt de temps. Cada cop que ens reunim aquells qui vam viure i vam riure amb ell, i comencem a explicar anècdotes i vivències on ell exercia de protagonista, el farem reviure ni que sigui un instant.
.
Fins sempre, amic.
0 comentarios:
Publicar un comentario en la entrada