És català...

L’Enciclopèdia Catalana defineix nació com: “Comunitat d'individus als quals uns vincles determinats, però diversificables, bàsicament culturals i d'estructura econòmica, amb una història comuna, donen una fesomia pròpia, diferenciada i diferenciadora i una voluntat d'organització i projecció autònoma que, al límit, els porta a voler-se dotar d'institucions polítiques pròpies fins a constituir-se estat”.

Una mica més enllà, al Diccionario de la Real Academia Española, la defineix com “Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”.

Podríem dir que la diferència entre una nació i un estat és que d’una nació en pot sentir qui vol. En canvi, d’un estat només n’és qui ho pot acreditar amb el passaport. La concepció de nació és oberta, caracteritzada per uns trets culturals i històrics. La concepció d’estat pot ser més artificial, més administrativa. Fins i tot, més excloent.

Per això comparteixo plenament, però amb matisos, la definició que va fer el President Pujol en el seu dia, en el sentit que: “ És català qui viu i treballa a Catalunya, i en vol ser”. Jo diria, simplement, que és català qui en vol ser. Deixem les exclusions pels estats.

Qui vol ser català, pot parlar català o un altre idioma; pot ser del Barça o d’un altre equip; i per descomptat, pot votar qui li vingui en gana. Només li cal estimar una terra, uns costums, unes tradicions i sentir-se part d’un projecte nacional.

Però demà serà un altre dia.