Faig aquest escrit quan encara no s’ha votat la investidura del candidat de CiU a President de la Generalitat.
Estem vivint uns moments econòmics i socials que podríem qualificar de crítics, o fins i tot dramàtics. No cal estendre-s’hi gaire. Bé és cert que aquesta situació no coneix fronteres ni nacions. També és cert, però, que potser no hem tingut fins ara, ningú que donés resposta, a nivell de país, a aquesta crisi. No cal fer-ne sang, tampoc.
D’altra banda, el resultat de les eleccions ha estat molt clar. Un parlament més atomitzat que mai, amb un clar guanyador, que frega la majoria absoluta. I el que és més important: no hi ha possibilitat d’articular una majoria alternativa.
Aleshores, partint d’aquestes dues reflexions, quin motiu hi ha per no votar favorablement a la investidura d’Artur Mas en primera votació?. Perquè no faciliten les coses, sabent a més que serà investit en segona votació ja que alguns dels partits de l’oposició han indicat que s’abstindran en aquesta segona votació?
No acabo d’entendre aquest joc, que manté paralitzada l’acció de govern, i més, amb els temps que corren.
Però aviat serà un altre dia.
4 comentarios:
L'expi¡licació es molt simple Carles, " Tant sols es que son MOLT MAL PERDEDORS!", si en aquests moments poguesin, segur que posarien mans a les armes per mantenir un temps més el seu mandat d'incompetencia. Aprenem la lliçó i procurem de tenir-los allunyats del poder durant molt de temps.
JORDI FORT
Esta liturgia no se la saltan porque ellos no tienen crisis económica, esa la tiene el pueblo....y a quién importan esos del pueblo? Pero el caso es que la gente de ese pueblo ya están hartos de tanta tontería, de tantos dimes y diretes, de tanto protocolo, de tanto desgobierno...ya veremos qué pasa en primavera.
He seguit el debat AL 100% i realment, la conclusió es aquesta:
El problema no va amb ells.
Pero com sempre dic, tenim el que ens mereixem. Som idiotes.
Tot i que la crisi es quasi global (no ens deixem enganyar, hi han llocs que no tenen crisi), confio en que serem capaços els catalans de sortir (vull creure això).
Com diu el segon comentari, és sens dubte una litúrgia i una pura escenificació. No obstant, estant les coses com estan, haguessin pogut deixar de banda el protagonisme mediàtic partidista.
També, Jordi, tens raó. Tots tres donaven per finiquitat el tripartit, però pensaven que encara es podria fer alguna aliança o pacte de govern (sociovergència o CiU-ERC). La bofetada de la realitat electoral els ha mig estabornit, però tot i així es resiteixen a donar-se per vençuts.
Potser m'equivoco (espero que no sigui així), però hi ha núvols molt foscos a l'horitzó del PSC. Sempre s'ha criticat o s'ha intentat fer sang de les discrepàncies (que n'hi ha hagut) entre Convergència i Unió. Però, és clar, al final són dos partits independents l'un de l'altre.
Ara bé, aquestes dues ànimes del PSC no els ha permès evolucionar com a partit en l'aspecte de la relació que ha de mantenir Catalunya amb Espanya (una qüestió que està molt a l'ordre del dia) i, en contrapartida, han estat explotant les darreres escurrialles de la dualitat dreta-esquerra, un debat ideològic que importa a ben poca gent.
Aquesta debacle electoral els ha agafat amb el pas canviat. I amb les municipals a tocar de dits, tenen pànic a un vot empàtic, empeltat de les eleccions de Novembre, que els faci perdre Ajuntaments i sobretot, sobretot, la Diputació de Barcelona.
Renovar-se o morir.
Publicar un comentario en la entrada