Rèquiem

L’estiu toca la seva fi i la normalitat ens assalta de nou. Aquest estiu ens ha servit per adonar-nos-en que les piscines de Dosrius són tant útils com qui ha deixat que no s’obrissin al públic. I no ha permès que es tanquessin per pròpia voluntat. Es encara pitjor. Ha deixat que es tanquessin per deixadesa i incompetència.

No val la pena posar-se gaire nerviós. Fa escassos mesos que el poble ha escollit el que creia millor. I ens hem de sotmetre a la seva voluntat. La voluntat del poble ha decidit que qui ens governi tingui el mateix sentit de justícia social que una espardenya de ballar sardanes. S’apuja el sou (el d’ell i els seus adlàters) i tot seguit, acomiada dos treballadors públics per qüestions econòmiques. Són els curtcircuits dels pactes contra natura.

Aquest estiu també ha servit per veure en acció els regidors assimilats. En altres èpoques enemics fins la mort i ara, tant amics com si haguessin anat junts a “cole”. Aquell que fa menys d’un any deia que volia un despatxet i 1200 Euros al mes, ara ja en pot disposar. La dignitat, en aquest cas, té un preu molt baix. Finalment s'ha constatat.

Comencem un nou curs polític. Veurem quin és el paper de cadascú en aquesta opereta que té aires de Rèquiem. Desitjo tota la sort del món a aquest nou govern municipal. Espero que sàpiguen obrir, donar i crear. Perquè, pel que hem vist fins ara, només han sabut tancar, rebre i acomiadar.

Però demà serà un altre dia.

S...ous

La vergonya és intangible. Un en pot tenir o no, però no se sap mai qui la té i la quantitat de la que es disposa fins que no arriba el moment que s’ha de mostrar.

Avui, en el decurs del Ple Municipal, ha quedat clar que la manca de vergonya és directament proporcional als sous que s’han fixat els regidors de l’equip de govern.

Tenint en compte la crisi econòmica actual i les dificultats que travessen moltes famílies del municipi, és immoral que l’Alcalde s’augmenti el sou i passi a cobrar 3000 Euros nets cada mes.
També és de moralitat dubtosa que hi hagi dues regidores que s’emportin 2000 Euros nets cada mes.

No entenc com no se’ls regira l’estómac pensant en els esforços que han de fer alguns veïns del municipi per pagar el rebut de la contribució, que després servirà per pagar les seves ben dotades nòmines.

El Sr. Jo no es va cansar de repetir durant tota la campanya que un Ajuntament s’havia de portar com si fos una empresa privada. Doncs bé, a quina empresa privada que fa un any i mig va haver de fer un pla de sanejament i demanar un crèdit de 700.000 Euros, se li permetria que s’incrementessin els sous dels directius d’aquesta manera?

Galdós, ben galdós ha estat el paper del Sr. Corbalán, una bona persona que poc a poc anirà sabent on s’ha posat. Ha hagut de justificar que cobrarà 1200 Euros cada mes quan fa un mes i mig deia que si governés, en cobraria només 600. Els seus arguments han estat tant dèbils com les conviccions ideològiques del seu segon que, en un moment donat del Ple, s’ha pres la llibertat d’amenaçar-me: “Estàs jugant amb foc” m’ha dit, mentre em mirava desafiant.

Tot això es pot qualificar de poc ètic o fins i tot, d’immoral. Ara bé, crec que s’hauria d’inventar una paraula per explicar l’actitud de la Sra. Sílvia Garrido amb el personal de l’Ajuntament. M’explico.

Resulta que com que s’incrementaran els sous d’aquesta manera, i els diners són els que són, doncs s’hauran de reduir despeses per un altre lloc. I quin es el lloc escollit? Doncs s’està valorant acomiadar dues persones de l’Ajuntament, dues persones amb noms i cognoms i amb famílies al darrere. Aquesta possibilitat ha preocupat i molt als seus companys de feina, els treballadors de l’Ajuntament, que s’han mobilitzat i que, segons em consta, tenien previst assistir al Ple de l’Ajuntament per tal de recolzar els seus companys.

Doncs bé, la Regidora de personal ha “suggerit” als treballadors de l’Ajuntament que no anessin al Ple, perquè sinó s’haurien “d’atenir a les conseqüències”. Es un comportament que denota també que l’exigència moral de la Regidora és, més aviat, poca.

Les urnes van parlar el dia 22 de maig. Un resultat inapel•lable, reflex de la voluntat popular. La llàstima és que aquells que administren la voluntat popular, saben que d’aquí quatre anys no hi haurà ningú que recordi que el dia 27 de juny de 2011 es va saquejar l’Ajuntament amb tota naturalitat. Ah! I sense piscines aquest estiu...

Però demà serà un altre dia.

París bien vale una misa

M’haureu de disculpar pel meu silenci durant aquestes setmanes. Primer, la preparació de la campanya i després, la configuració dels possibles pactes, no m’han deixat prou temps per escriure.

Quant al resultat electoral, què us he de dir. Hem de fer seriosa autocrítica i analitzar on hem fallat. Bé és cert que ens vam quedar a 20 vots del tercer regidor. També és cert que vam guanyar a la mesa electoral de Canyamars. Però no n’hi ha prou. Des de fa 30 anys, a Dosrius, els resultats electorals a unes municipals sempre són els mateixos: ens voten unes 400 persones. I aquest cop no ha estat una excepció. Hem obtingut el mateix resultat que fa quatre, vuit o dotze anys. Mirat pel costat positiu, tenim un gran candidat i quatre anys per davant per donar-nos a conèixer. L’Antoni Valls serà, segur, el candidat de Convergència i Unió l’any 2015.

La nit electoral, tot i els mals resultats, es va obrir una porta a l’esperança. No hi va haver ningú amb majoria absoluta. Feia gairebé tres legislatures que no passava a Dosrius.

I com és lògic, hi ha hagut activitat política durant aquestes setmanes. La nostra formació ha mantingut contactes amb totes les forces polítiques. Es va fer una primera reunió entre el PP, La Pac i CiU el dia 31 de maig. El resultat, la veritat, va ser dolent. Si no hi ha voluntat, és impossible arribar a cap acord. I això és el que es va transmetre de la reunió. Tampoc cal entrar en detalls del que va passar i de què va dir l’un i l’altre. No va anar bé. També caldria preguntar-se si la voluntat dels ciutadans era que governessin tres partits que han obtingut cadascun d’ells, només un 18 % de vots.

Vam aconseguir reunir-nos una segona vegada tots tres partits. Va ser el dijous 9 de juny, és a dir, poc més de 36 hores abans de la constitució de l’Ajuntament. La reunió va ser molt més fluïda i en vam sortir tots plegats amb bon sabor de boca. Es va arribar a un acord de col•laboració de tots tres partits, des de l’oposició, donant per entès que el PSC governaria en minoria. L’endemà mateix, divendres, el meu cap de llista va rebre una trucada del cap de llista del PP on li deia que es desmarcava de l’acord assolit el dia abans.

Vist el que va passar dissabte, arribem a la conclusió que dijous vam ser enganyats pels representants del PP. Ara ja és igual, però és important saber quins valors té segons qui i qui és de fiar i qui no.

Finalment, a l’Ajuntament de Dosrius hi ha un govern de dos partits molt semblants, de caràcter conservador. Un és ideològicament conservador; l’altre té la idea de conservar el poder. Res a dir, un pacte lícit i previsible.

Nosaltres farem la tasca que ens han encomanat els electors, que no és altra que la d’estar a l’oposició, fiscalitzar la labor de l’equip de govern i plantejar alternatives i propostes, sempre pensant en el bé del municipi i dels seus habitants.

Felicitats al nou Alcalde i felicitats als nous regidors de l’equip de govern.

Però demà serà un altre dia.

Ple buit

A mesura que augmenta la crisi i la manca de solucions o fins i tot de respostes per part de la classe política, creix allò que s’anomena desafecció.

La desafecció és el resultat de la sensació de buidor que es genera en la ciutadania, en veure el passotisme i la immunitat amb la que actuen alguns polítics.

Els ciutadans no en tenen prou amb demanar explicacions un cop cada quatre anys, quan voten. Volen, necessiten poder expressar-se quan els assalten les injustícies o els problemes que genera aquesta crisi. I això passa gairebé a diari.

Aquesta demanda d’explicacions es pot aplicar en els processos de participació ciutadana. Fins i tot hi ha Ajuntaments on, de forma institucional, en acabar el Ple Municipal, s’obre un torn de preguntes pels ciutadans, per tal que puguin expressar aquella inquietud o aquell malestar que pot acabar convertint-se en problema.

En qualsevol cas, el Ple Municipal serveix per tal que, tots aquells habitants que vulguin, sàpiguen quin és el dia a dia de la gestió municipal.

A Dosrius, els Plens Municipals Ordinaris es convoquen cada dos mesos, coincidint amb el quart dijous del mes en curs. La passada legislatura (2003-2007), es convocaven a les 8 del vespre. Era una hora raonable per totes aquelles persones que treballen però que, no obstant, volien assistir-hi.

A començaments d’aquesta legislatura es va modificar l’horari dels Plens. En lloc de les 8 del vespre, començarien a les 7. El motiu explicat per l’Alcalde va ser que començant a les 8, s’havia de pagar una hora més a determinats funcionaris que assisteixen l’acte del Ple.

Tot i que l’assistència de públic va minvar, encara hi havia persones que podien combinar-se la seva feina amb l’assistència a l’acte.

La sorpresa ha estat quan ens hem assabentat que el proper Ple Municipal Ordinari, el darrer de la legislatura, amb la importància que pot tenir per les decisions que es puguin prendre, s’ha convocat pel proper dimarts 26 d’abril a les 9.30 hores del matí. Per a tots aquells ciutadans que desitjaven participació ciutadana o que desitjaven participació en el Ple Municipal, això ha estat un cop de porta als morros.

La veritat és que alguns polítics són els principals generadors de desafecció.

Però demà serà un altre dia.

Consens

Aquestes setmanes prèvies a les eleccions són molt denses de feina pels partits polítics. Amb els programes ja enllestits, s’ha de preparar la publicitat, rètols, fotografies, etc.

A nivell local, com que aquesta feina ens la fem nosaltres mateixos, ens representa un esforç extra ja que, a part, tenim els nostres propis treballs que tampoc podem deixar.

A més, aquest any estem sotmesos a una nova llei molt més restrictiva pel que fa a la publicitat electoral. Els ciutadans ho notaran en el sentit que no hi haurà cap rètol ni banderola penjats fins que comenci la campanya. En anteriors comicis, un mes abans de les eleccions, ja estava tot empastifat.

Doncs bé, a nivell local som quatre els partits que tenim voluntat de penjar banderoles a les faroles. Econòmicament és més car, però no embruta tant com el paper dels rètols.

Per tal de poder penjar les banderoles, s’ha de demanar permís a la Junta Electoral, que és l’ens que vetlla pel compliment de la llei durant el procés electoral. El problema que tenim és que la Junta Electoral haurà de prendre una decisió sobre quines faroles, o quins carrers, adjudica a cada partit donat que, segurament, hi haurà partits que demanarem les mateixes faroles o els mateixos carrers.

Algú es pot preguntar, I perquè no us poseu d’acord vosaltres mateixos, partits polítics de Dosrius, abans de demanar-ho a la Junta Electoral?

No és qüestió de repartir culpes, perquè tothom té les seves raons i les seves culpes. La realitat és que es va intentar obrir un procés negociador entre partits, però ha estat finalment impossible dur-ho a terme.

D’aquí poques setmanes hi haurà nou govern al municipi, del color que sigui. Tenim una crisi econòmica galopant a nivell general. I a nivell de municipi tenim problemes, greus, que requereixen solucions de consens.

Hauríem o haurem de ser capaços de deixar de banda posicionaments polítics partidistes i posar fil a l’agulla en temes que afectaran el benestar dels habitants de Dosrius. Vull pensar que el tema de les banderoles no serà una premonició del que passarà durant la propera legislatura. Jo, per la meva banda, hi posaré el que calgui.

Però demà serà un altre dia.

2011: Odissea a l'espai

Hi havia una vegada un polític d’àmbit local que, durant una època, va tenir responsabilitats de govern en el seu municipi. Tot i que en els seus orígens, abans de viure en el poble que el va acollir com Regidor, era un actiu sindicalista comunista, posteriorment va estar emmarcat en un partit que no es caracteritzava precisament per ser d’esquerres.

Segons sembla, fins i tot, aquest Regidor, un cop va ser a l’oposició, va encapçalar una llista electoral del partit al qual representava. Això era l’any 2003. Tot sigui dit, en aquella ocasió, els votants no van ser prou condescendents amb ell.

Posteriorment i degut a un canvi de lideratge intern del seu partit, es va veure desplaçat de la llista de les següents eleccions municipals, les de l’any 2007. El disgust va ser monumental, fins el punt que va estar festejant amb un partit independent, constituït corre cuita per un amic seu. Val a dir que tampoc hi va haver sort en aquella ocasió. Ni el seu partit d’origen ni el partit que apadrinava, van obtenir uns resultats prou dignes.

No obstant, aquest polític seguia tenint ganes de fer-se veure i de creure’s imprescindible. I aprofitava qualsevol ocasió, per petita que fos, per mostrar el que ell pensava que era la seva vàlua personal i política. Tenia un grup de persones que creien en ell; els que cada tarda reunia al seu bar de capçalera. El seu programa era dens, però de crítiques. Ni una idea, ni un projecte. Res.

A mesura que s’anava acostant l’any 2011, any d’eleccions, va intentar prendre les regnes del seu partit d’origen, amb una única obsessió: obtenir acta de Regidor, però de govern, és clar. Diuen que en una conversa mantinguda amb d’altres membres del partit, una nit de començaments de setembre de 2010, a l’exterior de l’establiment comercial d’un amic seu, amb qui a vegades tampoc s’hi parla, va dir que li quedava poc per jubilar-se i que li aniria de meravella tenir un despatxet a l’Ajuntament i cobrar 1200 Euros al mes durant quatre anys.

Finalment i afortunadament per la resta de membres del partit, va optar per abandonar la militància. La veritat és que va ser un descans.

Però és clar, ni res ni ningú podria privar-lo d’aconseguir el seu somni: un despatxet a l’Ajuntament i 1200 Euros al mes. Es per això que es va apropar a un altre partit que, tot sigui dit, res tenia a veure amb el seu partit anterior. Va ser, això sí, un canvi de jaqueta en tota regla. Tant es va apropar, que va aconseguir anar de número 2 a la llista del seu nou partit, de cara a les eleccions municipals de 2011. Un autèntic crack.

I el més bo: en converses que manté amb alguns veïns de la zona, els ha fet saber que la seva intenció és, que el partit que governa ara i que ho fa amb majoria absoluta, perdi aquesta majoria i hagi de pactar amb la seva formació política. Així, en el decurs de la negociació, exigirà les carteres d’urbanisme, personal i governació. A part, és clar del despatxet i els 1200. També ha fet saber a algun dels seus interlocutors que no es sent còmode en aquest nou partit on ha aterrat.

Quines coses!!!

Però demà serà un altre dia.

Riiiiiiing

El pitjor que li pot passar a un polític és pensar-se que tot allò és seu. I es pot caure en la temptació molt fàcilment. S’han d’administrar uns diners que no costen gens de guanyar i que ningú no discuteix on s’han de gastar. Això barrejat, en el cas de Dosrius, amb una majoria absoluta aclaparadora, pot generar un còctel on s’hi barregi autoritarisme, indolència, menysteniment i supèrbia.

Dic això perquè, durant la meva etapa de Regidor a l’Ajuntament (2003-2007), analitzant els comptes de la Corporació, vaig observar diverses irregularitats.

Una d’elles, la compra per part de l’Ajuntament d’un equip de mans lliures que es va instal•lar en el vehicle particular de l’Alcalde. Una altra de les irregularitats que vaig detectar va ser que l’Ajuntament de Dosrius va comprar mongetes del ganxet a en Josep Jo que, casualment, és l’Alcalde de Dosrius. N’hi va haver d’altres, com el fet que es contractés personal per fer determinades tasques municipals, sense donar-les d’alta a la Seguretat Social i per tant rebent diners “en negre”, això sí, amb carnet del PSC. També recordo que es van enviar un grup de joves a enganxar rètols de la mostra gastronòmica, sense cap altra selecció prèvia que el fet que algun d’ells (més d’un) fos fill de persones properes o vinculades a l’equip de govern, del PSC, és clar.

I ho dic així de clar, sense cap por ni recança ja que el que escric, ho tinc documentat i ho puc demostrar davant qui calgui.

El cas és que en el decurs d’un Ple Municipal, als voltants de l’any 2005, vaig demanar explicacions a l’equip de govern. I sí, vaig rebre una resposta. Però revestida d’autoritarisme, indolència, menysteniment i supèrbia.

Com que vaig entendre que es podria estar cometent alguna irregularitat, vaig posar en coneixement de la Sindicatura de Comptes totes aquestes dades.

Sis anys després, la Sindicatura ha emès un informe on confirma aquestes irregularitats i n’afegeix alguna més.

Resulten còmiques les al•legacions fetes per l’Alcalde a la Sindicatura al respecte del mans lliures, dient que com que l’Ajuntament no té vehicle per l’Alcaldia (només faltaria), i volta molt pel poble, que té molta extensió, necessita poder estar en contacte permanent amb l’Ajuntament. Suposo que quan el truca algú altre, no deu despenjar ja que, com diu ell, és únicament per parlar amb l’Ajuntament.

Fa molts anys, en el President Tarradellas va dir que un polític ho podia fer bé o malament, però el que no podia fer mai, mai, és el ridícul. I em penso que avui hi ha hagut algú que ha fet el ridícul per 294 Euros.

Us adjunto la notícia publicada a la web del portal e-notícies.

http://societat.e-noticies.cat/un-mans-lliures-a-costa-de-lajuntament--51081.html

Però demà serà un altre dia