Hipocresia

Es indignant que, com a societat, haguem estat enganyats per algú de qui es pressuposava honestedat i compromís amb la cultura i amb el país. L’avarícia i l’enginyeria financera han convertit en Fèlix Millet en un simple lladre.

Les ramificacions d’aquesta oficina de compravenda de favors i silencis en què s’havia convertit la Fundació Palau de la Música han tret a la llum alguns noms que han esquitxat, sobretot, el meu partit i la seva fundació.

Com espero que entengueu, no puc ser objectiu i no em fa res reconèixer-ho.

Anem a pams. No hi ha cap irregularitat en el fet que la Fundació Palau de la Música, en virtut d’un conveni, aporti uns diners a una altra fundació, encara que aquesta estigui vinculada a un partit polític. No està clar l’origen d’aquests diners? Tampoc tenia perquè saber-ho qui els rep. Per posar un exemple clarificador, és com aquell que compra, sense saber-ho, un vehicle que ha estat robat prèviament. En té culpa?.

Crec que, d’una manera seriosa, s’ha d’afrontar la temàtica del finançament dels partits polítics. Tots els partits necessiten diners per subsistir i finalment, tots ells, tots ells, han d’anar a demanar-ne a empreses, fundacions i entitats. Posem doncs, fil a l’agulla i revestim de legalitat uns procediments que són, moltes vegades, al·legals.

No obstant, ara és el moment de l’hipocresia. Ara es posen les mans al cap els que volen veure i fer veure que Convergència s’ha finançat il·legalment. I ho utilitzen per tal de desviar l’atenció de l’encefalograma pla del govern. Es posen les mans al cap aquells que en el sí del seu partit, també accepten donacions anònimes. Poden dir exactament d’on surten els diners que gasten?. I el més gros, es posen les mans al cap aquells que tenen a l’executiva del seu partit, ocupant el càrrec de Secretari de Formació, l’únic condemnat fins ara a l’historia de la democràcia, per finançament il·legal del seu partit. Parlo, per aquells qui no ho recordin, d’en Josep Maria Sala del PSC i del cas Filesa, aquella empresa que feia informes de dubtosa utilitat que eren encarregats pel govern socialista de l’època. Sí, més o menys com ara.

Com va dir Jesucrist: “Aquell que estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”.

Però demà serà un altre dia.

Referèndum

Avui he llegit la notícia on s’explica que a Berga, de la mateixa manera que a Arenys de Munt, es convocarà un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Es discutible aquesta legalitat que prové d’una Constitució votada l’any 1978, és a dir que només van poder votar aquells que van néixer abans de 1960. I als demés, que ens han preguntat si estem d’acord amb aquest marc legal?.

Es curiós que PSOE i PP s’aferrin a la Constitució, que consideren com una norma inamovible en aquests casos i en canvi es plantegin la seva modificació en un tema tant menor com el fet que es pugui nomenar una Reina d’Espanya pel fet de ser dona (com serà el cas de la Infanta Leonor).

Convocar un referèndum és un exercici de democràcia i, el més important, una forma de conèixer la voluntat popular.

Tant de bo aquest tipus de consultes es vagin encadenant a diferents pobles i ciutats, per tal que algú se n’adoni què és la democràcia i quina és la voluntat d’un poble (sigui quina sigui).

A Dosrius ens conformaríem amb molt menys. Seria important la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, però ens conformaríem amb un referèndum sobre la necessitat de la instal·lació de la planta de tractament d’escòries.

Però demà serà un altre dia.

Apunts d'història

Segons la Mitologia Grega, Sísif, comerciant avariciós i mentider, fou condemnat pels Déus Grecs a empènyer una pedra enorme pendent amunt per una vessant costeruda, però abans d'arribar al cim de la muntanya la pedra sempre rodava cap avall, i Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi.

Imagino que l’Alcalde es deu sentir com Sísif quan, poques hores després d’haver manat retirar les pancartes del mur que hi ha a la Carretera de Dosrius a Argentona, tornen a haver-n'hi de noves.

Resulta curiós que, amb la feina que té per fer la brigada, sigui utilitzada per retirar cartellets que no són del gust de l’Alcalde. I és que, utilitzar el poder de l’administració (la brigada municipal en aquest cas), per tal d’intentar limitar les llibertats individuals de la població (la llibertat d’expressió, per exemple) es va deixar de fer cap a finals de 1975.

El proper divendres serà 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. L’onze de setembre de 1714, el Conseller en Cap (Alcalde) de Barcelona, Rafel de Casanova, fou greument ferit per les tropes franceses i castellanes que assetjaven la ciutat. I defensant la ciutat, en Rafel de Casanova lluitava per la llibertat.

Quanta hipocresia veurem el proper divendres a la tarda quan, davant de l’Ajuntament, aquell que limita les llibertats dels seus conciutadans, farà una ofrena floral a aquell que gairebé va donar la seva vida per defensar, justament, la llibertat.

Diumenge 13 hi ha convocada una manifestació de Falange Española a Arenys de Munt. De ben segur que si aquests de la Falange hi van amb autocar i passen per Dosrius, no marxaran de buit. Amb aquesta actitud, aquí hi tenen un representant de pes (o dos).

Però demà serà un altre dia.

Miopia

Ahir a la tarda vaig anar a Barcelona, concretament a l’Estació de Sants. En sortir, vaig veure un gran rètol que penjava d’una façana on s’hi llegia: “Volem l’AVE pel litoral”. Hi ha un grup de veïns, amoïnats, que reivindiquen una cosa.

Vaig recordar que, a finals de setembre, hi ha la Festa Major de Barcelona, la Mercè. I no se’m va passar pel cap que l’Alcalde de Barcelona, dies abans de la festa, pugui fer retirar les pancartes reivindicatives pels empleats de Parcs i Jardins.

Doncs bé, a Dosrius és diferent. L’Alcalde també és socialista però té menys sensibilitat envers les reivindicacions ciutadanes. I en un acte d'atemptat contra la llibertat d’expressió que no s’havia vist a Dosrius des del final de la dictadura, s’ha dedicat a manar als treballadors de la Brigada Municipal que anessin arrencant els rètols i les pancartes reivindicatives penjades per un grup de veïns amoïnats, dies abans de les festes majors de Dosrius, Canyamars i Can Massuet.

Diu molt de l’Alcalde, que no sigui capaç d’acceptar cap postura crítica amb la seva gestió. En primer lloc perquè es pot equivocar, com tothom, és clar. I arrencar pancartes és voler eliminar cap brot crític i fer veure que no s’equivoca. I en segon lloc, perquè arrencant pancartes no es soluciona el problema. Simplement s’amaga. Fa com aquell que desconnecta el televisor quan veu alguna cosa que no li agrada.

Fa quatre anys, durant el ball de Festa Major, hi va haver un lamentable incident. Per aquells que no ho recordeu, una persona va morir durant el ball i aleshores tothom va veure que no hi havia ni ambulància, ni assistència sanitària, ni res de res.

Ahir, durant la ballada de sardanes que es va fer a Sant Llop, una persona també va requerir assistència sanitària i, de nou, no n’hi havia.

Valdria més que en lloc d’arrencar rètols i preocupar-se de la seva supervivència política, es preocupessin (ells dos, és clar) de contractar un servei d’ambulàncies i preocupar-se de la supervivència dels habitants de Dosrius.

.

Però demà serà un altre dia.

Mundaka

Així es diu el poble on vaig passar uns dies la setmana passada. Al bell mig de Bizkaia, entre Bermeo i Gernika, amb una petita platja i amb molt ambient surfer. Un lloc amb un encant especial, ideal per a desconnectar.

Dimarts 18, vam passar el dia a Bilbao. Eren les festes de la ciutat, la “Semana Grande”, com se la coneix, i calia fer-hi una visita.

Feia respecte veure, en algunes de les casetes instal·lades, fotografies de presos etarres. Feia respecte veure també les persones que freqüentaven aquestes casetes ja que, per la seva indumentària i per algun comentari en castellà que vaig poder collir, era claríssim que formaven part de l’entorn abertzale.

Em va sobtar també poder veure, a Gernika, una caserna de la Guàrdia Civil fortament custodiada i amb unes mesures de seguretat que a Catalunya, per exemple, no s’han vist mai.

A Euskadi hi ha por. Por a poder expressar-se lliurement. Por a parlar de política. Però també hi ha por a ser detingut per no se sap què. Por a que, pel fet de parlar una llengua diferent, ja et puguin enquadrar dins d’un determinat entorn.

La violència, indubtablement, no és el camí per aconseguir cap objectiu. També és cert que la via del diàleg democràtic topa amb un Estat inflexible.

Ara bé, la via policial tampoc és la solució. Pot debilitar l’entorn, pot afeblir la organització, però mai, mai podrà amb un sentiment. I, per bé o per mal, estem parlant d’un sentiment, el sentiment abertzale.

Una darrera reflexió. No posaré en dubte la legitimitat del Govern Basc. Els socialistes, aquí també, han pogut articular una majoria parlamentaria que els permet governar. El que no acabo d’entendre dels socialistes, és aquesta promiscuïtat política que els permet governar a Euskadi amb el PP i a Catalunya amb ERC. I, a més, sense ruboritzar-se i donant lliçons als demés.

Però demà serà un altre dia.

Vacances

Diversos compromisos professionals m’han impedit marxar de vacances (d’allò que se’n diu vacances, vacances) aquest agost.

No obstant, divendres passat al migdia vaig anar a passar el cap de setmana a la comarca del Matarranya (província de Terol), limítrof amb Tarragona i Castelló. Paisatges encantadors, bona gastronomia i, el més important, gairebé no hi havia cobertura telefònica.

Doncs bé, divendres a la nit em trobava a Queretes, en un Hotel que estava a la Plaça de l’Ajuntament. Després de sopar vam sortir a la plaça i vam prendre lloc en una cadira, doncs hi estava tocant una orquestra que alternava amb una coral.

El director d’orquestra, que alhora dirigia la coral, va indicar al públic que la darrera cançó seria una Havanera. “Ves per on”, vaig pensar. “Tampoc ens trobem tant lluny de casa”. I en aquell moment la coral va començar a interpretar El Meu Avi. Amb accent de la Franja i amb molta voluntat anaven cantant una cançó que, pel que significa, fa posar la pell de gallina.

Tot anava perfecte fins arribar a la tornada.

(...) Mans a la guitarra
Solien cantar, solien cantar
VISCA EL MATARRANYA
Visca el Català.

I encara vaig sentir algú darrere meu que deia: “Si, hombre. Y qué más! Viva España!”.

No puc entendre com poden modificar una cançó d’aquella manera i quedar-se tant amples. Si el director creia que podia ferir alguna susceptibilitat, doncs hagués estat millor interpretar-ne una altra. No se n’hagués adonat ningú. Va ser una forma de patejar la nostra cultura, la nostra història i els nostres sentiments.

I, per si fos poc, el de “Viva España” va demostrar no tenir idea de què era una havanera i quin era l’origen de les havaneres. Diria, fins i tot que va demostrar no saber, ni tant sols, quin era el seu propi origen ja que, moments després, el vaig sentir parlar català.

Sempre he pensat que era possible trobar l’encaix de Catalunya i Espanya. Però, és clar, després de coses com aquesta; després de veure com paguem impostos i en recollim engrunes en forma d’un finançament que fa riure (el del 2009, el del 2001 i els que hagin de venir); després de veure que no ens entenen; després de veure que reneguen de nosaltres, només queda un camí, de forma pacífica, però un sol camí.

Però demà serà un altre dia.

Censura (sense moció)

Durant el règim anterior, l’Estat utilitzava recursos públics (humans i materials) per tal de limitar la llibertat d’expressió. Va ser una època negra de la nostra història recent on no hi havia manera de pensar o expressar-se de forma diferent al corrent oficial.

Això és el que ha passat aquesta setmana a Canyamars. La Plataforma contra la planta de tractament d’escòries va penjar dues pancartes. Una d’elles es trobava a l’entrada de Canyamars i l’altra al revolt que hi ha a l’entrada del veïnat de Can Rimbles.

Quina va ser la sorpresa dels membres de la Plataforma quan poques hores després, les pancartes ja havien estat despenjades. Per si fos poc, es van assabentar que havia estat la Brigada Municipal la que les havia despenjat i que ho havien fet per ordre de la càrrega de confiança.

Posteriorment m’ha arribat que les pancartes es van despenjar per no deslluir la Festa Major. Tot això em porta a fer les següents reflexions.

La primera és que la càrrega de confiança pensa per tots nosaltres què desllueix i què no desllueix la Festa Major. Moltes gràcies.

La segona és que utilitzen la Brigada Municipal per imposar el seu pensament únic sobre un grup de ciutadans que també paguen, amb els seus impostos, les feines de la Brigada. Fa “tufillo” a règim anterior.

La Brigada Municipal disposa actualment de 10 efectius. Curiosament és el mateix nombre de treballadors que l’any 1999 quan la població de Dosrius era la quarta part de la que hi ha ara. Resulta que la feina ha augmentat exponencialment i els efectius són els mateixos. A més, com és el cas que tractem, se’ls obliga a fer feines que res tenen a veure amb la neteja o l’arranjament del nostre municipi.

Sempre he pensat que amb la retribució de la càrrega de confiança (32.000 Euros cada any), l’Ajuntament podria contractar dues persones per incloure-les a la plantilla de la Brigada Municipal. Doncs resulta que dos que no tenim i dos que obeeixen ordres de la càrrega de confiança, reconvertida en comissària política, el dia que es despenjaven les pancartes, quatre persones van deixar de treballar pel poble per treballar pel PSC, això sí, pagades amb els nostres impostos.

Vist tot això, només faltaria que algú que sempre aplica la lírica en el seu blog personal comencés els seus escrits amb un: “Me sirvo turbar la paz de vuestros hogares”.

En fi, que Déu hi faci més que nosaltres.